Un passeig per la Història
by Àngel
Aquest blog preten donar una visió cronològica de l'evolució dels diners al territori català
Moneda o Numis
La Moneda Catalana és la pròpia dels Països Catalans i d’aquelles terres
sobre les quals els catalans exerciren llur domini.
La invenció de la moneda va se
conseqüencia de l’ús del metall com a instrument de canvi.
El sistema monetari català era originalment Carolingi de la lliura, el sou i el diner. Un sistema comú a gran part de l’Europa occidental.
El sistema monetari català era originalment Carolingi de la lliura, el sou i el diner. Un sistema comú a gran part de l’Europa occidental.
El sistema monetari català fou inicialment monometàl·lic (diners d’argent,
després diners d’argent lligat amb coure) i més endavant bimetàl·lic (croat d’argent,
florí d’or). La comptabilitat es féu sempre en diners i llurs múltiples, el sou
(dotze diners) i la lliura (240 diners o 20 sous). Els valors sou i
lliura rarament coincidiren amb una moneda real i efectiva. Malgrat la
diversitat de les estampes que reflecteix el mosaic de regnes de la corona
catalanoaragonesa, els sobirans s’esforçaren a unificar els valors a fi de
tenir un sistema monetari coherent i unes monedes intercanviables. Sota Jaume
III de Mallorca i després sota Pere III, hom començà a batre el florí d’or,
primera moneda d’estampa comuna i de curs general per a tots els països de la
corona.
Hi ha constància de seques de moneda batuda a Catalunya en diversos llocs i èpoques. Durant l'època
romana s'encunyà moneda a sis llocs: Empúries, Tarragona, Tortosa, Lleida, Roses i Ceret.
Durant el Regne
Visigòtic els llocs es restringeixen a Tarragona, Tortosa i Barcelona.
Sembla que els comtats catalans tenien potestat d'emetre moneda a Barcelona, Empúries, Cerdanya, Pallars, Urgell, Besalú i Rosselló i que hi hauria
seques estables en les seves respectives capitals. Sembla que a Vic, Girona, Cervera, Manresa, Peralada i Tarragona, també s'emeté
esporàdicament moneda en aquesta època. Amb la unificació dels comtats catalans
sota domini del Rei d'Aragó les principals seques es
restringiren a Barcelona, Mallorca i Perpinyà.
A finals de segle XV es constata un augment desmesurat
de les seques a Catalunya per un ban de Ferran el Catòlic emès el
1488 per a restringir la circulació de moneda francesa i per una petició del Consell de Cent de 1491 al
Rei que prohibís les múltiples fàbriques de moneda al Principat. Emperò al
segle XVII el problema de la multiplicitat de seques torna a posar-se de
manifest: Girona, Agramunt, Banyoles, Lleida (1626), durant la Guerra dels Segadors es disparen
els llocs d'emissió monetària: Agramunt, Balaguer, Barcelona, Bellpuig, Besalú, Cardona, Caldes (Caldes de Malavella?), Cervera,
Empúries, Girona, Granollers, Lleida, Manresa, Olot, Perpinyà, Reus, Solsona, Tagamanent, Tarragona, Tàrrega, Tortosa, Vilafranca (Vilafranca del Penedès?) i Vic (1641).
També hi ha constància que es baté moneda a Arbeca, Aitona, Igualada, Sant Llorenç de Morunys, Montblanc, Oliana, Organyà, Poblet, Ponts, Prades, Sanaüja, Selva, Seu d'Urgell, Tiurana, Valls i Vilanova de Meià.
Les primeres monedes
Les primeres monedes batudes en terra catalana foren
petits divisors de la dracma d’argent encunyats a Empúries (s. IV aC).
FRACCIÓ EMPORION del segle IV aC (11 mm, 0.62 gr) Plata
Anvers:
Anepígrafa. Cap d'Atenea amb casc corinti, a la dreta.
Revers: Anepígrafa
Genet amb braç esquerre alçat i clàmide, a la dreta.
Poc després (s. III aC) foren batudes les belles
dracmes de plata tant a Roses (Rhode) com a Empúries (Empòrion).
DRACMA
EMPORION del segle III aC (20 mm, 4.76 gr) Plata
Anvers:
Anepígrafa Cap de Persèfone, a la dreta; al voltant, tres dofins.
Revers: EMPORITΩΝ. Pegàs
amb cap modificat, a la dreta.
A partir de mitjan segle III aC, la colònia grega
d’«Emporion» va encunyar dracmes que mostraven a l’anvers un cap femení voltat
per tres dofins. Aquest disseny estava inspirat en el que l’artista «Evainetos»
va crear per a les emissions de la seca de Siracusa al final del segle V aC i
que posteriorment va ser copiat per diverses seques gregues, entre elles
«Emporion». Al revers es va gravar un pegàs acompanyat per la inscripció grega EMPORITON. Molt
avançat el segle III aC, probablement durant els primers anys de la Segona
Guerra Púnica, el taller va introduir una curiosa modificació en el disseny del
pegàs: el seu cap es va transformar en una petita figura humana que s'agafava
els peus amb les mans.
També a Sagunt (Arse), Xàtiva (Saitabi) i Eivissa
(Ebusus) fou batuda moneda de plata, i a Eivissa, a més, moneda de bronze. A
aquest primer cicle grecopúnic en seguí un altre d’ibèric en el qual, tot i
mantenir-se la inspiració artística grega, la metrologia de les monedes s’anà
adaptant al sistema romà, mentre que les llegendes eren gravades en alfabet
ibèric (s. III-I aC). El domini romà anà imposant successivament la reducció
dels tallers monetaris, l’alfabet llatí (s. I aC a I dC), les efígies imperials
i, finalment, la centralització de les emissions a Roma. Les darreres emissions
romanes en terres catalanes correspongueren a l’època de Claudi (41-54 dC). El
409 dC, durant la revolta de Màxim Tirà, que es proclamà emperador a Barcelona
enfront d’Honori, renasqueren efímerament les monedes de plata i de bronze (síliqua
i bronze de dos pesos) fabricades al taller de Barcelona. Les
emissions reprengueren amb els visigots, que bateren moneda (trient d’or)
als tallers de Roses, Girona, Barcelona, Tarragona, Tortosa, Sagunt i València.
La invasió alarb també deixà testimonis numismàtics amb monedes de Lleida,
Tortosa, Mallorca, Menorca, Dénia, Alpont, València i Xàtiva.
DRACMA RHODE
(Roses) Primer terç del segle III aC (20 mm, 4.92 gr) Plata
Anvers: ΡΟΔΗΤΩΝ. Cap
d'Aretusa-Persèfone, a l'esquerra.
Revers: Anepígrafa.
Rosa vista per sota.
AS EMPORIAE
(Empuries) del segle II - I aC (27 mm, 11.74 gr) Æ Bronze
Anvers: Anepígrafa
Cap d'Atenea, a la dreta. amb contramarques DD i dofí.
Revers: EMPOR(IT).
Pegàs, a la dreta; a sobre, làurea.
SISÈ KESE
(Tarragona) del segle II - I aC (15 mm, 2.66 gr) Æ Bronze
Anvers:
Anepígrafa Cap masculí, a la dreta; al darrere, caduceu.
Revers:
KESE.Dofí, a la dreta; al damunt, dos glòbuls.
UNITAT
UNTIKESKEN (l’Escala) Primera meitat del segle II aC
(32 mm, 25.63 gr) Æ Bronze
(32 mm, 25.63 gr) Æ Bronze
Anvers:
Anepígrafa. Cap de Palas amb casc rodó, a la dreta.
Revers:
UNTIKESKEN. Pegàs amb el cap modificat, a la dreta.
Anvers: Cap
viril a la dreta.
Revers: Llop
a sobre ILTIRTA.
HEMIDRACMA d’Ebusus
(Ibiza) del segle III aC (2.6 gr) Plata
Anvers: Bes
de front sostenint una massa i una serp. Gráfila de punts.
Revers: Bou
caminant a l’esquerra sobre llínea. CNH pg. 93, 18.
Utilitzada pels fenicis, Ebusus va ser un estret aliat de Cartago. La
seva moneda de plata era probable que hagi estat contemporània a la d'Emporiae
i va acabar amb la submissió de l'illa a Roma el 217 aC. La maça i el martell
que Bes sosté en l'Anvers de la moneda pot ser una al·lusió a la antiga creença
que el Déu Ebususian posseïa una finca que va destruir verinoses rèptils: Ebusi
terra serpentes fugat
UNITAT KESE
(Tarragona) del segle II a I aC (24 mm, 11.4 gr) Æ Bronze
Anvers:
Anepígrafa Cap masculí amb mantell al coll i fíbula, a la dreta; al darrere,
punta de llança.
Revers:
KESE. Genet amb palma, a la dreta.
Al llarg del segle II aC diverses poblacions iberes van començar a fabricar moneda de plata i bronze. Als anversos de les unitats es va gravar un cap masculí, que de vegades estava acompanyat d’un símbol o una lletra, que servia per diferenciar les emissions del taller. Els reversos mostraven un genet cavalcant i el nom de la ciutat o tribu emissora. Concretament aquest exemplar porta la inscripció ibèrica KESE, població que molt probablement s’ha d’identificar amb la Tarragona ibèrica. El taller de «Kese» va fabricar un gran volum de moneda, d’acord amb la importància de la ciutat on estava situat i amb l’extens territori de la tribu dels cessetans, al qual havia de subministrar numerari.
As d’Augustus Tarraco 27 aC- 14 dC (24 mm, 7.15 gr) Æ Bronze
Anvers: Cap
d’August laureat a derecha; alrededor
leyenda IMP CAES AVG TR POT PON MAX PP.
Revers: Caps
afrontats de Cayo i Lucio; a sobre C L CAES; a sota AVG F i al camp C -V- T.
Restes de gráfila de punts. RPC- 210.
Denarius d’Augustus. Tarraco 19
aC (19 mm,
3.78 gr) Plata
Anvers: CAESAR
AVGVSTVS, Cap descobert a la dreta.
Revers: MAR VLT en el camp, el Temple de Mars Ultor Temple de tetrastilo amb
cúpula rodona, conjunt d'acroteras, podi de tres graons; en el centre Mart dret
a Esquerra amb casc, nu amb Chlamys, portant aqguila Legionari a la mà dreta i
signa a l'esquerra.RIC 69ª.
As de Tiberio
provincial encunyat Ilercavonia/Dertosa 14-37
dC
(25 mm, 8.95 gr) Æ Bronze
(25 mm, 8.95 gr) Æ Bronze
Anvers: TI
CAESAR DIVI AVG F AVGVSTVS Cap laureat de Tiberio, mirant a la dreta.
Revers: DERT
M H I ILERCAVONIA Galera navegannt cap a l’esquerra.
Sestertius
de Tiberio. Tarraco, encunyat posterior
al 15 dC (32 mm, 21.69 gr) Æ Bronze
Anvers: Cap del emperador radiat
a esquerra.; TI CAESAR DIVI AVG F AVGVSTVS. Gráfila de punts.
Revers: Temple octástil; a sobre
CV-TT; al voltant extern AETERNI-TATIS AV-GVSTAE.
As de Galba encunyat a Tarraco, Setembre-Desembre 68 dC (10.50 gr) ÆBronze
Anvers: SERGALBAIMPCAESARAVGPMTRPPP- Cap laureat de Galba, mirant a la dreta.
Revers: DIVA AVGVSTA - Livia dreta mirant a l’esquerra, portant patera i ceptre; S C en camp.
As de Galba encunyat a Tarraco el 68 dC (27 mm, 6.89 gr) Æ Bronze
Anvers: SER GALBA - IMP AVG. Cap
de Galba amb corona de llorer després l. Un petit globus tanca el coll inferior.
Revers: [QV]ADRAGENS - REMISSAE
// S C . Un arc, dues estàtues eqüestres després de l., tres presoners i un
sota l'arc.
Encunyada entre setembre i desembre 68 dC. Es va encunyar en el lloc de naixement de Galba, la província d'Hispania Tarraconensis, a Espanya. L'any 60 dC, Galba era el governador d'aquesta província i es va unir a la revolta dels Gaius Iulius Vindex 68 dC. El 3 d'abril en Cartago Nova es va proclamar emperador. Amb aquestes monedes, Galba paga en les províncies, Hispània i Gàl·lia, que li donaven suport. La part posterior de la inscripció es refereix probablement als impostos per aquestes províncies (Tacitus, Hist. 1.51 i 1.8). L'arc representades certament estava dedicat a Galba, però no està identificat. Els presoners podrien ser procuradors de Neró per a les tres províncies.
Anvers: Cap nu de Galba a dreta. IMP SER GALBA CAESAR AVG PM TRP.
Revers: Libertas a esquerra amb pileus i ceptre. LIBERTAS PVBLICA SC.
Rarísim bust de Galba sense laurear.
Aureus de Vitellius.
Tarraco, Gener a Juny 69 dC (7.29 gr) Or
Anvers: A
VITELLIVS – IMP GERMANICVS Bust Llorejat a l’esquerra, amb globus al peu del
bust.
Revers: VICTORIA
IMP – GERMAN Victory, drapejada dereta mirant a l’esquerra, portant corona de
llorer i fulla de palma. BMC 97. RIC 15. CBN.
Denarius de Vitelius. Tarraco 69 dC. (3.31 gr) Plata
Anvers: A.
VITELLIVS IMP. GERMAN. Cap llaureat a dreta.
Revers:
FIDES EXERCITVVM. Mans enllaçadas. AB-R140; JB-21.
As de Vitelius.
Tarraco, Gener a Juny 69 dC (28 mm, 11.57 gr) Æ Bronze
Anvers: A.
VITELLIVS IMP. GERMAN. Cap llaureat a dreta.
Revers:
FIDES EXERCITVVM. Mans enllaçadas. RIC I² Nr.42.
Aureus de
Vespasianus. Tarraco, Gener a Juny 69
dC (19 mm,
7.29 gr) Or
Anvers: IMP
CAESAR VESPASIANVS AVG. Cap llaureat a dreta.
Revers:
IVDAE[A]. Ivdaea sentada i trofeo darrera. RIC II-1² Nr. 1315.
Silíqua de
Máximus de Hispania Usurpador. Barcino 410-411 dC
(14 mm, 1.11 gr) Plata
(14 mm, 1.11 gr) Plata
Anvers: D N
MAXIM [V]S P F AVG. Bust diademat i acuirassat a dreta.
Revers: VICTOR
Λ ΛΛVGGG. Roma sentada a l’esquerra i amb cuirassa, portant Victoria amb globus
i llança [SMBA]. RIC X 1601.
Triens de Gundemar
609-612. TARRACO (19 mm,
1.47 gr) Or
Anvers: +
CONOMARVS RE. Cap de Gundemar de front.
Revers: +
TARRACO AIV0. Cap de Gundemar de front.
Triens de
Recesvint 653-672. TARRACO (20 mm, 1.51 gr) Or
Anvers: +
RECCES-V-INΘH. Bust de Recesvint a la dreta.
Revers: + TARRACO
PIV. Creu en tres nivells.
Anvers: + I D N N N
ERVICVS RX. Bust de Ervigi de front.
Revers: +
TARRACO PIVS. Creu en tres nivells.
Diners d’argent
carolingis
Integrada la Catalunya Vella dins l’organització del
reialme franc després de les intervencions de Carlemany (Girona 785; Barcelona
801), els seus reis hi feren batiments monetaris. Carlemany mateix va encunyar diners
d’argent a Roses, Empúries, Girona i Barcelona. Lluís el Piadós ho féu a
Roses, Empúries i Barcelona, mentre que, del regnat de Carles el Calb, hom
només coneix òbols (migs diners) d’argent barcelonins. Aquest darrer
sobirà ja féu cessió del terç de la moneda al bisbe de Barcelona i, després, Carles
el Simple donà la tonalitat de la moneda de Vic als comtes barcelonins. Unes
emissions barceloneses a nom de reis carolingis (Carles i Lluís), però de
tipologia estra nya al món carolingi, indiquen l’inici de
l’apropiació del dret de moneda pels comtes catalans.
Anvers: CARO/LVS
[Carolus].
Revers:
ROD/LAN [Rodlan].
Anvers: +
HLVDOVVICVS IMP [Hludovvicus Imperator]. Creu.
Revers:
BAR/CINO/NA [N retrograd. Barcinona] en tres llíneas.
Diner
d'imitació Carolíngia. Carles II de França, dit «El Calb».
Barcelona IX-X
(20 mm, 1.46 gr) Billó
(20 mm, 1.46 gr) Billó
Anvers: +
CARVS R II.Creu interior. + BARCINONA.
Revers:
Monograma indesxifrat.
El circulant auri
andalusí
El circulant dels comtats catalans es nodrí dels
diners i òbols propis i també, sobretot des de final del s X fins a final del
XII, de la moneda d’or andalusina. A Barcelona, al s XI, l’or andalusí arribà a
cobrir el 90% dels pagaments documentats. Aquest or entrava sobretot amb els
imposts o paries cobrats als taifes i amb les soldades dels mercenaris catalans
que actuaren en terra andalusina. Aquest flux auri no sols enriquí els comtes
(adquisició dels comtats de Carcassona i de Rasès i de nombrosos castells per
part de Ramon Berenguer I), sinó que també incidí en l’economia del poble
menut, tal com ho demostren els petits pagaments fets amb aquesta moneda, dels
quals hi ha constància. L’or emès pels comtes barcelonins al s XI fou
d’imitació aràbiga, com ho fou també el que emeteren els reis castellans al
segle següent (morabatins alfonsins). Probablement, en tots dos casos hom
procurà d’abastar el circulant per suplir les aflacades dels tallers monetaris
andalusins. Restablertes les emissions andalusines, les imitacions aràbigues
cristianes cessaven de nou. El circulant auri disminuí al llarg del s XIII i
fou progressivament substituït per les emissions en massa de billó català (tern de
Jaume I) i després pel croat
d’argent (1285), talment que hom retornà, de fet, a un
monometal·lisme de l’argent que no fou trencat fins a les emissions de florins
catalans d’or.
Mancus. Ramon Berenguer I. Barcelona 1070 (15 mm, 1.03 gr) Or
Imitació del dinar de Yahya-al-Mutalí de Ceuta
Anvers:
COMES RAIMVNDUS.
Revers: BARCINONE.
Diners comtals i
episcopals
El precedent carolingi ajuda a explicar que prop d’un segle abans que als
altres regnes peninsulars als comtals catalans hom comenci a batre moneda. Al
llarg del s X els comtes s’atribuïren el dret de moneda. El de Barcelona
obtingué la del seu comtat en feu del bisbe i, tot actuant com a sobirà, cedí
els terços del benefici de les dels comtats de Vic i Girona als bisbes
respectius. És l’inici dels amonedaments comtals (moneda comtal) a Barcelona,
Besalú i Cerdanya i de les episcopals (moneda episcopal) Girona i Vic. Al s XI
iniciaren batiments els comtes d’Empúries i Rosselló i també els vescomtes de
Cardona (vescomtat de Cardona). Al s XII els comtes d’Urgell emprengueren
encunyacions mentre que, paral·lelament, el comtat de Barcelona, tot exercint
de centre aglutinador, anà adquirint comtats catalans i extingint llurs monedes
privatives, a la vegada que estenia el curs del diner de Barcelona. Empúries
emeté moneda fins al s XIV i Urgell (en mans d’una branca menor dels comtes
barcelonins), fins al s XV. En aquest darrer segle el comte del Pallars féu una
emissió aïllada. I encara, en ple s XVI els senyors de Cardona, emparats en
antics drets, bateren moneda local a Arbeca o Bellpuig.
Diner d’Ermengol
VII i VIII, Comtes d'Urgell. Agramunt 1184-1209
(17 mm, 0.83 gr) Billó
(17 mm, 0.83 gr) Billó
Anvers:
AGRIMONT VRGL. Bàcul sobre U de base plana.
Revers: +
ERMENGO COMES. Creu equilateral amb un trèbol als 2n i 3r espais.
Diner del Bisbat
de Vic del segle XI (16 mm, 0.99 gr) Plata
Anvers: Anepígrafa
Bust de sant Pere, a l'esquerra; als costats, S-P.
Revers: Anepígrafa
Creu interior; en cada quarter, AV-SO-NA-(flor).
Diner del Bisbat de Vic de la segona meitat
del segle XI (15 mm, 1.03 gr) Plata
Anvers: S.
PETRVS- S.PAVLVS (segona part retrògrada). Bustos afrontats de sant Pere i sant
Pau que sostenen una creu.
Revers: AVSO-NA.
Home que condueix una parella de bous.
L’evidència numismàtica i les mencions documentals permeten resseguir l’activitat emissora dels bisbes de Vic en el llarg període que va del segle X al principi del XIV. Les tipologies utilitzades en aquestes emissions són molt diverses i tenen en comú el predomini de tipus iconogràfics religiosos. La peça més emblemàtica de la sèrie, però, és l’anomenat, ja en la documentació de l’època, diner dels bous. Es tracta d’una de les millors encunyacions altmedievals d’Europa, tant per la seva gran qualitat tècnica com per la bellesa del disseny. A l’anvers es mostren els apòstols sant Pere i sant Pau que sostenen una creu processional mentre que al revers apareix un home que llaura la terra amb l’ajuda d’una parella de bous.
Anvers: Anepígrafa.
Cap amb barba i diadema, a la dreta.
Revers: GIRNDA.Ornaments
vegetals a sobre i a sota de la inscripció.
El tern i el quatern: la unificació de valors
Des de les emissions d’argent carolíngies (s. VIII-IX)
els diners havien anat perdent valor amb caigudes de pes i increment de coure a
l’aliatge. Les disminucions, que pretenien d’incrementar els guanys de
l’emissió, foren combatudes pels embrionaris estaments ciutadans, que acabaren
pactant pagaments fiscals (impost del monedatge) en canvi de no mudar la
moneda. Aquestes resistències frenaren les pèrdues de valor a partir de Ramon
Berenguer III, primer sobirà que acceptà un pacte d’aquesta mena. Amb Alfons I el diner barceloní s’establí
a llei quaternal, és a dir a llei de 4 diners (s. obre 12 i, doncs, amb el 33%
d’argent). Aquesta mateixa llei i el mateix pes regiren les emissions fetes a
Aragó (diner jaquès)
i a Provença (diners de la mitra i ral coronat). Malgrat la pluralitat
d’estampes que reflecteix l’estructura confederal de la corona, els valors de
les monedes són idèntics. L’agressivitat almohade creà dificultats econòmiques
serioses als reis catalans a partir dels darrers temps d’Alfons I. A Aragó i a
Catalunya, des d’Alfons I fins a Jaume I hom féu un seguit d’emissions de baixa
llei. Unes (Jaume I a Aragó) haguerem d’ésser retirades, i d’altres caigueren
en el més gran descrèdit, com l’emissió d’aram argentat que féu Pere I l’any
1209. La victòria de Las Navas de Tolosa (1212) semblà redreçar la situació i
l’any 1213 Pere I llançà una emissió barcelonesa de bona llei de quatern.
Aviat, però, la desfeta de Muret (1213) i la llarga minoritat de Jaume I
posaren novament les finances reials en dificultats. L’any 1222 Jaume I féu una
emissió de baixa llei (doblenc), 16% d’argent) destinada, sobretot, a eixugar
deutes, però aviat es pogueren assentar unes bases més sòlides amb la creació
del diner de tern 3 diners, és a dir 25% d’argent), moneda que el rei jurà
solemnement de no modificar i que, tal com succeí amb el quatern, fou emesa amb
estampes diferents i valor igual tant a Barcelona i a Aragó com a Mallorca i
València (que en aquest període tenien moneda comuna), com a Provença. Un cop
més la unitat monetària fou un fet. Els nous compromisos contrets per Jaume I
establiren sòlides bases per al control de la moneda barcelonesa per part dels
consellers ciutadans. En aquest temps calgué fer cara a la invasió dels
prestigiosos numeraris llenguadocians de Montpeller (diner melgorès) i del
Bearn (diner morlà).
És possible que el tancament dels tallers comtals i el descrèdit de la moneda
barcelonesa després de les emissions de baixa llei afavorissin aquesta invasió
que els monarques no cessaren de perseguir.
Diner Barcelononí d’Alfons I, dit «El Cast» 1162-1196 (18 mm, 0.94 gr) Billó
Anvers: BARQINO. Cruz sobre palo entre anillos.
Revers: CI-VI-RE-:X:. Cruz cortando leyenda.
Anvers: ANFOS.REX (S tombada). Cap del rei diademat, a
l'esquerra.
Revers: ARA-GON. Arbre amb creu.
Diner de Morlà del Vescomptat de Bearn
1162-1196 (20
mm, 1.10 gr) Billó
Anvers: ONORFORCAS. En el camp M, P i Creu.
Revers: A nom de Centull. CENTVLLOCOME. Creuinterior
amb punts als espais superiors.
El croat, signe de l’expansió
Seguint el corrent de redreç econòmic europeu del s
XIII, l’infant Pere (futur Pere el Gran) assajà d’establir l’any 1268 una nova
moneda forta d’argent. L’intent fracassà per culpa de l’oposició dels
consellers barcelonins, però l’any 1273 Jaume I encunyà el primer gros català a
Montpeller. El 1283 Pere el Gran encunyà una gran quantitat de pirrals d’argent a
Sicília. L’any 1285 els consellers barcelonins es reteren a l’evidència de la
necessitat d’una moneda de més alt valor tot afermant, però, llur control sobre
els amonedaments amb la creació dels guardes de la moneda (guarda de la
moneda), dos prohoms elegits pel municipi que en controlaven la qualitat. Hom
creà, doncs, el diner barceloní d’argent, denominat aviat croat. El croat d’argent seguí els
paràmetres del pirral sicilià i fou el model per al ral sard creat el
1322. Es mantingué la unitat de valor ara en la moneda d’argent. Els rals
sards, a l’igual que els mallorquins, també prengueren el nom de croats.
Gros de Jaume I, dit «El Conqueridor». Montpeller 1213-1276 (25 mm, 3.69 gr) Plata
Anvers: +IACOBVS DEI GRA REX ARAGONV.Creu interior rematada amb corones.
Revers: +DOMINVS MONTISPESVLANI. Escut amb les armes d'Aragó i Montpeller,
envoltades d'una orla polilobulada amb rosetes sota els arcs i motius vegetals
als carcanyols.
Diner de tern de Jaume I, dit «El Conqueridor». Barcelona 1258-1276 (18 mm, 0.94 g) Billó
Anvers: +BARQINO:.Cap del rei coronat, a l'esquerra.
Revers: IA-CO-B´R-EX:Creu tallant llegenda amb anells
als 1r i 4t espais, i tres punts als 2n i 3r.
Croat
d’Alfons II. Barcelona 1285-1291 (24 mm, 3.12 gr) Plata
Anvers: +ALFOSVS DEI GRACIA REX .Cap
del rei coronat, a l'esquerra.
Revers: CIVITAS BAChNONA : Creu
tallant llegenda amb anells als 1r i 4t espais, i tres punts als 2n i 3r.
Croat de
Pere II, dit «El Gran». Barcelona 1285 (24 mm, 3.11 gr) Plata
Anvers: +:PETRUS
DEI GRACIA REX:. Bust del rei coronat, a l'esquerra.
Revers: CIUI-TAS:-.BARCh´-NONA.
Creu tallant llegenda amb anells als 1r i 4t espais, i tres punts als 2n i 3r.
L’expansió
territorial de la Corona d’Aragó va originar, al llarg del segle XIII, la
necessitat de crear monedes de valor més alt que les que estaven en circulació
fins al moment. Jaume I el Conqueridor ja havia fabricat a Montpeller peces
grosses de plata bona. El seu fill i successor Pere II el Gran, l’any 1285,
també en va fer encunyar una a Barcelona, el croat, que va adoptar els mateixos
dissenys que els diners de billó de Barcelona. A l’anvers es mostra l’efígie
coronada del rei, envoltada del seu nom, i al revers una creu amb anelles i
punts, acompanyada del nom de la ciutat emissora.
Pirral Pere II, dit «El Gran» i Constança de Sicília.
Messina 1282-1285
(25 mm, 3.2 gr) Plata
(25 mm, 3.2 gr) Plata
Anvers: +COSTA(tres
punts)DEI(tres punts)GRA(tres punts)ARAG 7 SICIL:REGIA.
Àliga amb
les ales esteses, a l'esquerra, mirant a la dreta; envoltada d'una orla
polilobulada amb anells als carcanyols.
Revers: +(tres punts)P(tres punts)DEI(tres
punts)GRA(tres punts)ARAGON:3 SICIL:REX(tres punts).
Escut amb
les armes reials, envoltat d'una orla polilobulada amb anells als carcanyols.
El sistema monetari mallorquí
La creació d’un regne privatiu, constituït bàsicament
per les Illes, els comtats de Rosselló i la Cerdanya i Montpeller comportà la
creació d’un sistema de monedes diferent. L’any 1300 Jaume II de Mallorca creà
el seu ral d’argent anivellat
amb el gros de
Montpeller de Jaume I, és a dir a 60 el marc i llei d’11 diners. També introduí
un nou sistema de billó a llei de 2,75 diners (23% d’argent) i valors de doblers,
diners i malles
a talles d’11,22 i 44 sous el marc. El 1310 creà un ral d’or d’inspiració
francesa a llei de 23 quirats i talla 60 peces el marc. Disposà també
l’equivalència entre el ral d’argent i el diner d’1/16. Aquest canvi era
favorable al diner (l’equilibri era 1/19) i originà la fugida immediata de rals
d’argent, cosa que obligà el rei a autoritzar el curs del carlí o ral
sicilià que, en ésser equilibrat a 1/16 no era exportat. Els jurats de
l’illa proposaren un canvi a 1/22 a fi de retenir la plata. Aquests problemes
dificultaren el curs normal de la plata i la moneda mallorquina fou
majoritàriament de billó. L’or hi fou encunyat en molt petita quantitat.
Gros de
Jaume I, dit «El Conqueridor». Montpeller 1213-1276 (25 mm, 3.69 gr) Plata
Anvers: +IACOBVS DEI GRA REX ARAGONV. Creu interior rematada amb corones.
Revers: +DOMINVS MONTISPESVLANI.
Escut amb les armes d'Aragó i Montpeller, envoltades d'una orla polilobulada
amb rosetes sota els arcs i motius vegetals als carcanyols.
Diner de doblenc Jaume I. Barcelona 1213-1276 (17 mm, 1.13 gr) Billió
Anvers: Escut de les barres i la llegenda
BARQINO.
Revers: IACOB´REX creu interior.
Malla de Jaume
II de Mallorca 1291-1327 (21 mm, 0.35 gr) Billó
Anvers: +
REX: MAIORICARVM. Bust coronat del rei de front dins de q333orla circular.
Revers: +IACOBVS
DEI (tres puntos en vertical) CRA (tres punts en vertical) al voltant d’un cercle
que conté una creu llatina.
Ral de Jaume
II de Mallorca. Messina 1300-1311 (25 mm, 3.62 gr) Plata
Anvers: +IACOB'.DEI
(dues rosetes)GRA(dues rosetes)REX(dues rosetes)MAIORICAR'
Bust del rei
coronat, de front; als costats, rosa de cinc pètals; envoltat d'una orla
lobulada amb anells als carcanyols.
Revers: +COMES(dues rosetes)ROSSIL'(punt i roseta) -
(punt i roseta)ET(dues rosetes) CERITANIE (dues rosetes). Creu llatina que
talla la llegenda per la part inferior, amb una roseta als espais; envoltada
d'una orla polilobulada amb anells als carcanyols.
Primers intents de
moneda d’or. El florí
Havent deixat de córrer l’or andalusí, a final del s
XIII el circulant era format gairebé exclusivament de diners de billó i croats
d’argent. L’any 1283 Pere el Gran baté a Sicília la primera moneda àuria
catalana després de les velles imitacions del numerari andalusí ( mancús )del s
XI). Fou el pirrial d’or o agostar (El nom d’agostar prové de la mala
pronunciació d’augustal, que era el nom que rebien les peces aurees de la casa
Hohenstaufen) que, tot seguint la tradició àuria dels augustals
normands s’adaptava a la metrologia dels saluto d’oro napolitans
angevins. El pirrial d’or, gairebé d’or pur, no tingué, però, continuïtat i les
emissions dels seus successors foren simbòliques, com en el cas dels rals d’or
mallorquins de la branca privativa (Jaume II i Sanç). El 1338 Pere III féu un
altre assaig a Sardenya (l’alfonsí d’or) que tampoc no es consolidà. A
conseqüència dels enfrontaments entre Jaume III de Mallorca i Pere III, el rei
mallorquí féu batre a Perpinyà diversos tipus monetaris d’alt prestigi a fi
d’adinerar al màxim els seus migrats recursos. Així imità el gros tornès
francès i el florí d’or mallorquí en els quals gravà, però, REX MAIORICAR (um).
Aquesta iniciativa de Jaume III fou continuada per Pere III, que, en incorporar
el regne de Mallorca, creà, d’una banda el seu propi florí (1346) i de
l’altra, reprengué el batiment del ral d’or mallorquí a un ritme apreciable.
Pere III establí per al florí una talla de 65 el marc i una llei de 13,75
quirats (98,9% d’or). Aviat hom demostrà que el florí català no podia competir
en el mercat amb el florentí i Pere III es veié obligat a rebaixar-ne
progressivament la llei. Poc temps més tard (1365) el florí trobava el seu
equilibri a 18 quirats de llei (75% d’or) amb una bona acceptació de mercat que
mantenia acceptables els guanys d’emissió. El nou florí feble tingué menys acceptació
a França però penetrà fortament a Castella i a Navarra, on arribà a constituir
un contingent important del circulant. El nou florí de 18 quirats es mantingué
invariat fins al temps de Ferran II i això n'afermà el prestigi, de tal manera
que acabà essent la moneda de referència a Castella, sempre somoguda per les
alteracions monetàries. El florí
d’or reforçà el circulant català dels s XIV i XV, però no arribà a
tenir mai la presència abassegadora que havia tingut el mancús. Bateren florins
els tallers monetaris de Perpinyà, Barcelona, València i Ciutat de Mallorca i
sols una petita marca distingia les produccions de cada taller, de manera que
el florí constituí la primera moneda d’estampa uniforme i de curs general a la
corona catalanoaragonesa. Pere III també intentà de batre florins a Saragossa,
però l’encunyació durà només tres anys car els aragonesos preferiren de
mantenir l’emissió del diner jaquès com a moneda exclusiva.
(23 mm, 4.29 gr) Or
Anvers: Escut amb les armes reials + SUMMA POTENCIA EST IN DEO + P DEI GRA
ARAGON SICIL REX.
Revers: Àliga amb les ales esteses, a l'esquerra, mirant a la dreta + XPS
VINCIT XPS REGNAT XPS IMPAT + COSTA DEI GRA ARAG SICIL REG.
Florí de Pere III, dit «El Cerimoniós». Perpinyà 1346 (20 mm, 3.45 gr) Or
Anvers: +ARAG - OREX P. Flor de lis.
Revers: S IOHA - NNES B. Sant Joan Baptista de front, al costat, espasa
(marca d'emissió).
La unificació de l’argent: 1407-1422
La incorporació de Mallorca aportà una moneda d’argent
a 60 el marc, sensiblement diferent, doncs, dels croats sicilians, barcelonins
i sards a talla 72. Martí l’Humà assajà una unificació intermèdia a talla 68 el
marc, tot situant-hi tant el ral mallorquí com el valencià. Els barcelonins es
mantingueren però irreductibles i es negaren a variar les característiques de
llur croat. Això obligà els sobirans a anar anivellant progressivament les
altres monedes d’argent amb el croat de Barcelona. Entre el 1407 i poc després
del 1422 els rals de
València i Perpinyà passaren en una primera etapa a 70 el marc i
finalment a 72 el marc (Perpinyà 1415, València després del 1422). El ral
mallorquí fou anivellat amb el croat el 1422. Poc després del 1422, doncs, els
sobirans havien assolit una moneda d’or d’estampa uniforme i de curs general i
una d’argent amb les estampes pròpies de cada regne, però de valor igual. Les
monedes destinades a un curs internacional eren, doncs, anivellades i
intercanviables.
L’atzucac del billó barceloní (s. XV)
La tendència a rebaixar la llei billó, continguda a
Barcelona amb la creació del diner de tern i els seus privilegis, es
mantingué, però, a la major part de països europeus i la moneda de billó, tot i
tenir una àrea de circulació restringida, no deixà d’envair els països veïns.
El Principat de Catalunya no pogué evitar-ne l’entrada, afavorida també per
l’especulació. El resultat en fou una avaluació global dels diners de billó que
reberen una taxació baixa en el mercat. En aquestes condicions les emissions de
tern es feren inviables per poc rendibles i cessaren amb Pere III (1381). Però
el cessament de les encunyacions agreujà el problema, ja que les velles peces
de tern perdien, progressivament, valor per desgast. D’altra banda, en altres
països de la corona catalanoaragonesa els sobirans, menys lligats per
compromisos contrets, hi encunyaren a més baixa llei, tot adaptant-se a les
condicions del mercat. Així, el diner sard, creat el 1325 era de bona
llei però més feble de pes, de manera que el croat sard equivalia a 18 diners.
Amb Martí l’Huma, el diner mallorquí passà a una llei d’11/2
diner i les emissions d’Alfons el Magnànim de Perpinyà i València foren fetes a
dos diners de llei. Era difícil d’evitar l’entrada d’aquest numerari interior.
La contaminació i el desgast del diner de tern conduí a avaluacions del croat a
18 diners circulants a fi de compensar les pèrdues de valor intrínsec del
diner. Amb l’afany de mantenir invariat el diner de tern hom es veié obligat a
batre divisors del croat inferiors als que s’havien batut fins aleshores: amb
Alfons IV aparegueren terços
i sisens de croat.
Calia una reforma de la moneda, però el problema sorgia amb les rendes i els
censos antics, que es veien minvats si hom aplicava una altra equivalència a
les monedes. Aquesta fou una de les raons dels enfrontaments entre la Busca i
la Biga al s. XV. L’atzucac del billó Barceloní fou trencat l’any 1493 per
Ferran II, el qual, prescindint dels privilegis del tern manà que hom batés
diners a llei d’11/2 diner, tot anivellant la nova
emissió amb les avaluacions del mercat que taxaven el croat en 24 diners.
Anvers: Bust coronat a l’esquerra.
Revers: BAR-CK-NO-NA. Anells en 2º i 3er espai.
Croat de Marti I l’Humà. Barcelona 1396-1410 (24 mm, 2.77 gr) Plata
Anvers: Bust normal, corona amb tres florons i aspes
que també trobem a les solapes del coll. MARTINUS:DEI:GRA:REX
Revers: CIUI:TAS·BACK-NONA (CIUI en anillo).
Croat de Joan II, dit «el Sense Fe». Perpinyà
1458-1463 (21 mm, 2.28 gr) Plata
Anvers: Il·legible, està retallada.Bust del rei
coronat, a l'esquerra.
Revers: Il·legible, està retallada. Creu que talla la
llegenda amb anelles als 1r i 4t espais i PP gòtiques en els 2n i 3r.
Ral de Joan II, dit «el Sense Fe» .València 1458-1479 (23 mm, 2.30 gr) Plata
Anvers: +IOHANES:DI:GRACIE:REX:AR (tercera E i X
annexades). Bust del rei coronat de front, que talla una orla lobulada.
Revers: +VALENCIE.MAIORICARUM:SAR Cairó coronat amb
les armes reials; envoltat d'una orla lobulada.
La moneda local
Al final del s XIII els sempre endeutats comtes
d’Urgell de la casa de Cabrera feren algunes concessions monetàries de caràcter
local a fi de premiar ajuts pecuniaris rebuts. Ells i més tard el comte Alfons
(futur Alfons III) feren tot un seguit de concessions per a batre pugeses (pugesa),
quarts de diner, a personatges de Balaguer, Almenar, Ponts, Agramunt, etc. La
moneda local tingué un àmbit de circulació reduït i hagué d’ésser assegurada,
és a dir que hom havia de dipositar l’import de l’emissió en moneda de curs
general a fi de garantir-ne el reemborsament. La necessitat d’emetre moneda
menuda de valor inferior al diner fou apressant, d’altra banda, en àrees
econòmicament deprimides. El cessament de les emissions de billó a Barcelona
afavorí la proliferació de les emissions locals. Amb Ferran II hom inicià una
altra sèrie de concessions a diverses poblacions catalanes per a batre diners
de coure, concessions que es feren encara més abundants en temps dels primers
Àustria fins a arribar a crear un circulant paral·lel que escapà sovint de les
àrees de circulació marcada. Barcelona combaté com pogué aquesta invasió de
numerari. Tot i que la seva capacitat de control havia resultat minvada després
de la guerra de Joan II la ciutat s’esforçà a vetllar pel compliment dels
acords sobre quantitats a encunyar (assolint, per exemple d’aturar les
emissions de Banyoles o bé de batre a Barcelona els menuts gironins). La ciutat
produí una emissió moderada i mantingué la barreja de plata en els ardits i
diners de Barcelona quan la major part de les emissions locals eren de coure
pur.
Pugesa de Lleida de Finals del segle XIII – inicis del segle XIV (21 mm, 3.72 gr) Aram
Anvers: PUG.ESA.DEL.EIDA. Cairó amb les armes de Lleida.
Revers: Anepígrafa. Triple lliri. Orla de punts.
Anvers: Torre; als costats, TO-R. Anepígrafa.
Revers: Creu equilateral amb de tres punts, als espais
alterns. Anepígrafa.
Senyal de
Tarragona a partir de 1491 (24 mm, 4,16 gr) Aram
Anvers: Anepígrafa. T envoltada d'una orla lobulada amb decoració vegetal.
Revers: + : DE : TA : RA : GO : NA :. Escut amb les armes de Tarragona.
Del florí al ducat d’or
Al llarg del s XV el florí de Florència perdé
posicions en el mercat internacional en benefici del ducat venecià que era el
que obtenia el més alt for. Paral·lelament el cruzado portuguès batut
amb l’or obtingut amb les expedicions africanes competia amb aquella divisa.
A Catalunya, Pere IV innovà l’any 1465 el pacífic d’or, moneda que,
amb una llei intermèdia entre el florí i el ducat (20 quirats), apareixia amb
una estampa molt semblant al cruzado portuguès. El pacífic fou ben
apreciat i això mostra que hom podia assajar un tipus auri d’alta llei.
L’oponent de Pere IV, Joan II, tot copiant els tipus del pacífic, féu batre ducats d’or (ducat
joaní) a Saragossa i a València. El ducat fou reprès per Ferran II, el qual,
malgrat haver batut inicialment florins a València, aviat generalitzà
l’encunyació de ducats a tots els seus reialmes de la corona catalanoaragonesa.
El ducat, que fou anomenat principat en la seva emissió barcelonina, era
anivellat de valor amb el ducat venecià. D’alta llei (23,75 quirats), la seva
estampa varià, però, d’un país a l’altre, i es generalitzà la multiplicitat
d’estampes a l’argent i a l’or, sobre la base d’un mateix valor. Amb Joan II i
Ferran II, Aragó sortí finalment del seu aïllament monetari i abandonà
l’exclusivitat del diner de billó per a encunyar rals d’argent i ducats d’or.
L’any 1479 Ferran II introduí el ducat a Castella, on la moneda d’or encara era
ancorada en els patrons metrològics àrabs, cosa que li conferia una baixa
valoració al mercat, malgrat la bona llei que tenia. La reforma del 1497
introduïa a Castella les concepcions monetàries dels catalans, tot adoptant les
monedes comercials europees de més prestigi i acceptació.
Anvers: IOANNES:DEI:GRACIA:CA:.Bust del rei coronat de front; als costats,
I-C.
Revers::ARAGONVM:N:S:V:MA:.Escut coronat amb les armes reials.
Anvers: +RENAT9 PRIM9 DEI:GRA:REX:ARAGO. Bust del rei coronat de front, que
talla una orla lobulada.
Revers: +DEVS IN AVDITOR.MEVM INTENDE. Escut coronat amb les armes reials,
envoltat d'una orla lobulada.
Principat Ferran II d'Aragó, dit «El
Catòlic». Barcelona 1497-1516 (23 mm, 1.34 gr) Or
Anvers: FERDINANDVS(dues rosetes)D(tres anelles)G(dues rosetes)REX. Bust
del rei coronat, a la dreta; al darrere, escudet amb lleó.
Revers: CASTELLE(una roseta)AR(dues rosetes)COMES(dues rosetes)B. Escut
coronat amb les armes reials; als costats, B-B.
La introducció del numerari castellà
L’entrada en massa de metalls preciosos, resultat del
descobriment d’Amèrica, motivà un canvi gradual però irreversible dels patrons monetaris.
L’abundància de metalls preciosos en rebaixà el poder adquisitiu i, així, les
monedes d’ús comú hagueren d’incrementar substancialment llur pes de metall fi.
Anvers: Escut amb les armes reials; a sota, àliga bicèfala coronada.
(anella) CAROLVS (anella) - (anella) IMPERATOR (anella).
Revers: Creu equilateral rematada amb flames i corones. + HISPANIARVM . ET
. VTRIVSQS . SICILIE. R
Ardit de Felip
III de Castella. Barcelona 1614 (18 mm, 1.34 gr) Coure
Anvers: Anepígrafa Bust del rei, a l'esquerra. A R.
Revers: Cairó amb les armes de Barcelona. + BARCINO CIVITAS 1614.
Un llarg procés que s’inicià amb l’encunyació de múltiples del ral d’argent
acabà abocant a un tipus que havia d’ésser habitual a partir del final del s
XVII: el duro o peça de vuit rals. Pel que fa a l’or, seguint la
tendència europea d’abandonar el ducat d’alta llei per l'escut de 22 quirats (91,6% d’or),
Carles I adoptà aquesta moneda i a poc a poc els seus múltiples acabaren
abocant a l'unça o peça de vuit escuts. Els catalans i, en general, els
estaments dels països de la corona catalanoaragonesa s’oposaren inicialment a
l’escut i mantingueren el ducat com a moneda àuria, però ja al final del regnat
de Carles hom baté la corona a València; més tard (1599) el municipi barceloní,
comprenent els avantatges del nou numerari, demanà autorització per a batre'l,
cosa que es féu des del 1602. Foren els escuts anomenats “de la creueta”, de
tipologia netament castellana. Al llarg del regnat de Carles I, mancats els
tallers catalans de les fonts de proveïment de metall preciós, el numerari
castellà d’or i d’argent, sobretot les peces múltiples, envaïren el circulant
català, tot cobrint la gamma de les monedes d’alt valor. És cert que, en els
primers temps dels Àustria encara hom baté múltiples d’or i d’argent, però
sembla que llur emissió fou feta en quantitats molt restringides, de manera que
el numerari pròpiament català restà arrelat a la petita moneda d’argent (croat
o ral) o al billó encunyat en diners i sobretot en ardits o dobles diners. L'ardit barceloní, que
mantenia barreja d’argent, fou batut durant els regnats de Ferran II i Carles
I. A partir del 1612 hom féu l’encunyació a molinet i n'incrementà de forma
notable l’emissió, de manera que la seva presència en el circulant sobrepassà
de molt la del diner. La nova tècnica d’encunyació amb molinet només la pogué
utilitzar, per privilegi, la seca de Barcelona. Així, el numerari barceloní
obtingué una nova garantia d’autenticitat i un element més de prestigi enfront
de les encunyacions locals fetes a martell i, per tant, més fàcils de
falsificar. La falsificació fou particularment important en aquest període. En
temps de Felip II equips de falsificadors es llogaren a València per exercir el
seu “ofici” per compte de qui els contractés. El control de la petita moneda i
la conducció d’una política d’emissions prudent féu que els països de la corona
catalanoaragonesa s’escapessin del desgavell monetari castellà (devaluacions i
revaluacions de doble a senzill en temps de Felip II), que tant castigà les
petites economies. El croat d’argent es mantingué inicialment amb les seves
característiques, però el 1614 hom ja era conscient que la millor llei del ral
o croat català el feia eixir del Regne i que calia anivellar-lo amb el ral castellà.
Per aquesta raó, el croat, tot mantenint les seves estampes s’afeblí de
contingut de plata i, dels 3,3 grams inicials, passà a 2,5 grams en temps de
Carles II per arribar als 2 grams durant la guerra de Successió.
El trentí i l’onzè d’or
Mentre a Catalunya hom establia finalment l'escut,
als països Baixos el doble ducat castellà dels Reis Catòlics prengué altes
cotitzacions i hi fou imitat. L’any 1614 entraren al Principat grans quantitats
d’aquestes peces d’imitació, però curtes de pes o retallades, que els síndics
barcelonins projectaren de refondre per fer-ne divisors. L’any 1618 la Taula de
Canvi de Barcelona es veié obligada a posar en circulació un antic fons de
dobles ducats castellans dels Reis Catòlics (doblons de dues cares) a
causa d’una momentània penúria de moneda. Aquestes peces aviat avaluades a
l’alt for de 35 rals la peça. Tot reajustant el seu curs a 33 rals, Barcelona
es llançà llavors a encunyar de nou dobles ducats i ducats, monedes que
prengueren el nom trentins
i migs trentins per l’equivalència del doble ducat o trentí amb 33
rals. Aquestes peces, que pretenien de beneficiar-se de la fama de l’excel·lent
o doble ducat castellà tingueren la mateixa tipologia que el seu model i, a poc
a poc anaren incorporant elements distintius del taller barceloní: una B a
partir del 1626 i les armes de Barcelona el 1640. També hom encunyà una peça
menor: l'onzè o terç de trentí (que valia onze rals) de tipologia, però,
catalana. Aquesta represa del ducat es mantingué fins els primers anys de la
guerra dels Segadors; l’any 1641 hom baté encara trentins, migs i onzens a
Barcelona.
Anvers: Bustos coronats del reis enfrontats; al mig, B i estel. +
[fer]NANDVS ET ELISABET [reg]ES.
Revers: Escut coronat amb les armes reials; a sota, àliga. SVB UMBRA A -
LA[r]VA 163[3].
Múltiples d’argent catalans a la guerra dels Segadors
L’aixecament del 1640 tallà el flux de moneda
castellana. Aquest fet i les feixugues càrregues financeres de la guerra
decidiren els consellers barcelonins a batre peces múltiples del ral; els cinc
rals ( ral) d’argent i la seva meitat, que pel fet d’equivaler a cinc sous de
diners (60 diners) prengué el nom de cinc sous (sou). També hom baté, a
molinet, ardits, diners i, sobretot, una gran quantitat de múltiples de diner
de valor sis diners, anomenats sisens (sisè). Trenta-dues altres poblacions
catalanes, davant la mateixa necessitat de finançar les tropes, recorregueren a
la fabricació de moneda. La major part de poblacions bateren cinc rals i cinc
sous d’argent i sisens de coure, però algunes bateren migs rals d’argent i
diners de coure (Vic), o bé només sisens (Bellpuig, Sanaüja, Valls), o bé
exclusivament menuts (Oliana). Algunes poblacions demanaren autorització a la
generalitat per a fer els seus batiments i d’altres s’empararen en els seus
antics privilegis per batre moneda local. Amb la intervenció francesa, als
tallers locals els fou prohibit el dret de batre (març del 1642) a excepció
dels que tenien llicència per a fer menuts. La moneda de plata romangué, doncs,
com l’encunyació exclusiva de Barcelona. Foren moguts alguns processos contra
poblacions que havien batut i alguns tallers locals continuaren encunyant amb
data endarrerida, però el fet és que les encunyacions locals havien cessat
gairebé del tot el 1645. El sistema monetari català no restà alterat per la
presència francesa i, si bé la seca de París féu encunyar escuts i múltiples
d’escut de plata i lluïsos d’or de metrologia francesa, aquestes peces no
arribaren a ésser adoptades formalment ni a circular. Sí que hom donà curs, en
canvi, a la moneda francesa i el lluís d’or circulà a Catalunya i fins i tot en
foren fabricades imitacions a Barcelona, però no sembla que el circulant
francès arribés a tenir un pes significatiu. Les emissions barcelonines d’or
cessaren aviat i les d’argent es mentingueren fins el 1644. A partir del 1649
hom baté quantitats molt importants de sisens de coure, en part amb el
producte de la fusió del numerari local. Aquestes emissions de sisens foren
fetes sense barreja d’argent, la qual cosa les desacredità i al final de la
guerra només eren avaluades a 11/2 diner, de manera que
hom els retallava per a fer-los passar per ardits (dos diners). El darrer any
de la guerra, assetjada Barcelona i mancada de numerari, hom remarcà les peces
de 5 rals pel valor de 20 rals i, reprengué l’encunyació de plata tot batent-hi
rals amb el valor facial de 10 rals i amb el compromís de recollir aquest
numerari un cop acabades les hostilitats, cosa que hom complí. Acabada la
guerra hom recollí els sisens i les peces de cinc rals i hom baté croats
d’argent i els tradicionals ardits amb barreja de plata.
Anvers: LVD·XIII·D·G·R·F·E·C BA, Bust llorejat a la dreta.
Revers: Montanya
flordelisada en la meitat inferior de l’escut i la llegenda: (lliri) VILL-PVL
fulla.
Anvers:LVD:XIIII.D.G.R.F.ET.CO.B Bust llorejat a la dreta.
Revers: BARCINO-(Flor de lis)-CIVI(estrella) 1650-Armes de Barcelona en cairo
sobre creu de Santa Eulalia.
1 Diner. Guerra dels Segadors. Vic. Lluís XIV 1644 (16 mm, 1.63 gr) Coure
Anvers: LUDO D.G.R. FRANCI., Bust a la dreta
Revers: CIVITAS
VICEN 1644. Escut de Vic.
Pellofa de 3
sous Església de la Pietat. Vic 1600-1700 (25 x 25 mm, 0,38 gr) Llautó
Anepígrafa
Cairó amb les armes de Vic; a sobre, P. entre dues palmes; als costats, .3-S.;
i a sobre, mitra. Incús.
Darreres emissions
catalanes. Les pecetes carolines
Escuts, croats, ardits i menuts foren batuts als
tallers catalans fins al temps de Carles II, amb la característica tendència a
la baixa que portà el croat català als 2,5 grams. A València, on s’havia
mantingut el ral dit divuitè (per la seva equivalència a 18 diners) hom assajà
d’introduir el molinet a fi de combatre la retallada de les peces de plata,
però la mesura no tingué èxit i el divuitè tornà a ésser batut a martell.
L’adveniment de Felip IV el 1700 no modificà el sistema monetari i hom baté
croats tradicionals a nom seu a Barcelona l’any 1705. Durant la guerra de
Successió (1705-14), la major part dels tallers monetaris tradicionals (i algun
de local, com ara el de Reus) bateren moneda i foren les darreres emissions
pròpiament catalanes; el 1707 hom baté els darrers croats barcelonins i els darrers divuitens
valencians. A partir del 1708 foren batudes a Barcelona peces de dos rals
castellans, anomenades pecetes (peceta) o, més concretament pecetes carolines fent
referència a l’arxiduc Carles. Aquesta denominació popular catalana fou la que
s’acabà imposant l’any 1868 per a designar la unitat monetària de l’estat.
Després de la guerra de Successió, encara hom féu algunes emissions
esporàdiques a Aragó (fins el 1719 hom hi baté dinerets) i a Mallorca,
on fou canviada l’heràldica del regne per la castellana (tresetes i doblers
de coure i peces d’escut batuts fins el 1724, alguns a nom de Lluís I).
També del 1709 al 1713 hom baté a València peces múltiples del diner (sisons
i tresetes de
coure) a fi de facilitar la retirada del vell numerari. De fet, però, la moneda
privativa catalana fou abolida pel decret de Nova Planta i els tallers
monetaris aviat foren definitivament tancats. Com unitat de compte, però, el
sistema català persistí fins ben entrat el s XIX.
Croat de l’Arxiduc
Carles d'Àustria. Barcelona 1706 (21 mm, 2.51 gr) Plata
Anvers: CAROL.III.D.G.HISP.REX. Bust del rei, a
l'esquerra.
Revers: BAR-CINO-CIVI. Creu tallant llegenda amb
anells als 1r i 4t espais, i tres punts als 2n i 3r.
2 Reals de
Carlos III el Pretendent. Barcelona 1708 (26 mm, 4.21 gr) Plata
Anvers: CAROLVS.III.D.G. escut d’armes
coronat.
Revers: HISPANIARVM REX 1708 al voltant del monograma
CARLOS coronat amb III sota.
Sisé de
Felip V. València 1709 (25 mm, 4.00 gr) Coure
Anvers: PHILIPVS V DEI GRA al voltant d’un escut
coronat de castells i lleons i l’escusó dels Borbons entre F i V.
Revers: HISPANIARVM REX FECHA al voltant d’una V
(ordinal del rei) coronat amb un 6 (valor) al seu interior.
Treseta de
Felip V. València 1710 (26 mm, 4.21 gr) Coure
Anvers: PHILIPPV.V.DEI.GRA. escut d’armes
coronat.
Revers: HISPAN. REX.1708 al voltant de D.VS coronat
amb III sota.
Encunyacions esporàdiques posteriors al 1714
Amb motiu de les proclamacions reials o per causa de
guerres o altres emergències encara foren batudes monedes especials que, bé que
adaptades al sistema metrològic castellà presenten ben sovint signes evidents
de catalanitat. Així, en les medalles moneda de proclamació reapareix
l’heràldica dels regnes i en les mallorquines, el títol de rei de Mallorca i
l’ordinal propi de la corona catalanoaragonesa. Durant la guerra del Francès
(1808-18), fou establert pels ocupants francesos un taller monetari a Barcelona,
mentre que paral·lelament, la Junta Superior de Catalunya, addicta a Ferran VII
improvisava una seca a Reus. El taller de Barcelona baté monedes especials d’or
i argent amb l’heràldica de Barcelona i basades en la pesseta: vint pessetes d’or i 5, 2,5
i 1 pesseta de plata i el coure en peces de 4,2,1 i 1/2 quarto, aquestes
darreres anomenades xavos
(per ochavo). El taller de Reus baté unces d’or i duros de plata,
amb els seus divisors, de tipus castellà, però el coure es féu en peces de 6,
3, 2, 1'5, 1 i 1/2 quarto amb títol i l’heràldica del Principat de Catalunya.
El taller de Reus, pressionat per les tropes franceses hagué de traslladar-se a
Tarragona i més tard a Mallorca on baté, a més del numerari per a Catalunya,
les peces mallorquines de 12 diners. Durant els setges hom feu emissions
especials de 5 pessetes a Girona, a Lleida, a Tarragona, a Tortosa i a
Mallorca. Com a fet únic, la peça de Girona porta estampada la denominació
popular de duro. L’any 1823 hom féu emissions de cinc pessetes a Mallorca, de 4
rals a València i de 6 i 3 quartos a nom de la província de Barcelona al taller
barceloní. A causa de les guerres carlines hom baté altre cop a Barcelona
pessetes de plata i peces de coure de sis i tres quartos, que mencionaven el
Principat de Catalunya i duien les armes catalanes, a nom d’Isabel II, mentre
que el pretendent Carles V feia batre pessetes, mitges pessetes de plata i sis
quartos de coure a Berga. Fins el 1868 el taller de Barcelona baté, a més,
moneda d’or i de plata, de curs general a l’estat. L’any 1873 hom féu a
Brussel·les peces de cinc i deu cèntims de coure per a Andorra, si bé sembla
que no arribaren a circular. L’any 1936 la Generalitat de Catalunya emeté
bitllets amb els valors de 10,5 i 2,5 pessetes per subvenir a la manca de moneda
divisionària. Els ajuntaments també feren paper moneda cobrint generalment els
valors de 5 cèntims fins a la pesseta tant a Catalunya com al País Valencià.
Altres ajuntaments feren monedes amb materials diversos. Així, Olot féu peces
de ferro, falset de cel·luloide, Ivars d’Urgell de fusta, l’Ametlla del Vallès
d’alumini, etc. A Menorca hom féu una encunyació per a tota l’illa amb els
valors de 2,5 i 1 pesseta i 25,10 i 5 cèntims. Les emissions locals i les de la
Generalitat de Catalunya foren prohibides pel govern de la República i
retirades de circulació al llarg de l’any 1938. Finalment, l’any 1957, motiu de
la I Exposición Ibero-americana de Numismática y Medallística, foren
batudes a Barcelona monedes de 50, 25 i 5 pessetes del tipus general a l’estat,
però amb la marca BA.
Anvers: Armes de Barcelona dins de corones.
Revers: 4. QUARTOS EN BARCELONA 1808 entre punts.
20 Pessetes
de Napoleó I. Barcelona 1812 (21,9 mm, 6.77 gr) Or
Anvers: EN BARCELONA 1812 20 PESETAS.
Revers: ESCUT ARMES DE BARCELONA en forma de diamant.
Un Duro de
Fernando VII. Girona 1808 (39 mm, 26.26 gr) Plata
Anvers: Anepígrafa. En el camp, punxó amb FER / VII.
Revers: Anepígrafa. En el camp, punxó amb GNA / 1808 /
UN DURO.
Quart i Mig
de Fernando VII. Tarragona o Mallorca 1811 (20 mm, 3.72 gr) Coure
Anvers: Escut Coronat. FERDIN·VII·HISP·REX.1811.
Revers: Escut oval Coronat;
"PRINCIP·CATHAL·", (QUARTO Y MEDIO) a sota.
1 Pesseta d’Isabel
II . Barcelona 1836 (25 mm, 5.75 gr) Plata
Anvers: Escut coronat amb les armes de Catalunya, envoltat d'una corona de
roure; a sota, B / PS. ISABEL 2 REYNA CONST. DE LAS ESP.
Revers: En el camp, dues branques entrelligades; a sobre, * 1 * / PESETA.
Un ochavo
de Fernando VII. Barcelona 1813 (17 mm, 1.43 gr) Coure
Anvers: FERDIN.VII. HISP.REX. 1813.
Revers: PRINCIP. CATHAL. (OCHAVO).
6 Quarts
d’Isabel II. Barcelona 1838 (32mm, 13.5 gr) Coure
Anvers: Escut d’Espanya sota corona real, ISABEL 2ª .
REYNA . CONST. DE LAS E :1838.
Revers: Escut coronat de les barres, a sobre ram en el
que va la indicació de valor 6. / CUAR, PRINCIP. DE CATALUÑA.
80 Rals d’
Isabel II. Barcelona 1845 (21mm, 6.77 gr) Or
Anvers: ISABEL 2ª POR LA GRACIA DE DIOS Y LA CONST 1845.Bust
de la reina, a la dreta.
Revers: REYNA DE LAS ESPAÑAS. Escut coronat amb les
armes reials, envoltat del Toisó; als costats.
1 Ral
d’Isabel II. Barcelona 1852 (14 mm, 1.31 gr) Plata
Anvers: ISABEL 2ª POR LA GRACIA DE DIOS Y LA CONST 1852.Bust
de la reina, a la dreta.
Revers: REINA DE LAS ESPAÑAS. Escut coronat amb les
armes reials 1RL.
8 Maravedis
d’Isabel II. Barcelona 1853 (28mm, 9.8 gr) Coure
Anvers: ISABEL 2ª POR LA GRACIA DE DIOS Y LA CONST
1853.Bust de la reina, a la dreta.
Revers: REYNA DE LAS ---- ESPAÑAS al voltant de la
creu de don Pelayo cantonada de castells i lleons, en el centre escusó de
Borbó; sota seca.
2 1/2 cèntims
d’Escut d’Isabel II. Barcelona 1867 (25 mm, 6.0 gr) Coure
Anvers: ISABEL 2ª POR LA GRACIA DE DIOS Y LA CONST ·
1867.Bust de la reina, a la dreta.
Revers: REYNA DE LAS ESPAÑAS 2 1/2 CENTIMOS DE ESCUDO,
flanquejat per estels de 8 puntes (seca) al voltant d’un escut ovalat i coronat
de castells i lleons, als costats rams de llorer, sota "OM" (sigla del
contratista fabricant); tot dins d’un cercle de punts.
10 cèntims de
pesseta del Govern Provisional. Barcelona 1870 (30 mm, 9.91 gr) Coure
Anvers: DIEZ GRAMOS 1870. Personificació d'Hispània
asseguda, a la dreta.
Revers: CIEN PIEZAS EN KILOG *DIEZ CENTIMOS*. Lleó, a
la dreta, mirant a l'esquerra, sobre l'escut d'Espanya.
1 Pesseta.
Unió Catalanista 1900 (22,5 mm, 5.00 gr) Plata
Anvers: UNIÓ CATALANISTA.1900 Sant Jordi a cavall, a la dreta, matant el
drac
Revers: VINDICAMUS HAEREDITATEM PATRUM
NOSTRORUM. Armes catalanes timbrades
i ornades.
La Generalitat de Catalunya va decretar l’any 1936 l’emissió de paper
moneda de curs obligatori per suplir la manca de moneda en circulació. Els
nominals més alts no van arribar a fabricar-se, tot i que se’n conserven
algunes proves. El disseny és del conegut pintor i gravador Josep Obiols
(1894-1967), mentre que la impressió la va fer l’Institut Oliva de Vilanova. A
l’anvers de tots els valor emesos es representa un mateix tema al•legòric
al•lusiu a Catalunya entre els símbols del treball agrícola i industrial. Al
revers del bitllet de 2,5 pessetes es representa una figura inspirada en
l’escultura del forjador de Josep Llimona (1867-1934) entre unes instal•lacions
industrials.
25 Cèntims.
Ajuntament de l’Ametlla del Vallès. Barcelona 1937
(26 mm, 5.1 gr) Llautó
(26 mm, 5.1 gr) Llautó
Anvers: CONSEJOS MUNICIPALES MENORCA 1937.
Revers: AJUNTAMENT DE L’AMETLLA DEL VALLÈS 25 CÈNTIMS.
2,5
Pessetes. Consejo municipal de Menorca 1937 (21,5 mm, 4.10 gr) Llautó
Anvers: CONSEJOS MUNICIPALES MENORCA 1937.
Revers: REPÚBLICA ESPAÑOLA VALE POR 2,5 PESETAS.
50 PESETAS FRANCISCO
FRANCO 1957 BA de Barcelona (30 mm, 12.50 gr) Niquel
Esperem veurel’s algun dia…..
